dissabte 8 de novembre del 2013
No sabíem que
aquell era l’últim cap de setmana de l’any per a poder fer la clàssica de
Vallter amb sensacions de tardor. Un dia clar. De cel i relleu contrastats. Boires
fins als colls, Mantet, la Geganta i la Marrana, allà on el vent les torna a
fer baixar per tornar a pujar una estona més tard. I així la dansa que no para.
És un regal en un paisatge contrastat de
llum i ombres per la transparència, aquí si que n’hi ha, que imposa una tramuntana
poc enfadada. 
De fet, de
saber-ho, no hagués estat massa diferent
el caminar lleuger per una fresca que fa marxar i badoc per un paisatge que no
vols perdre. La retina treballava de valent per guardar cada una de les llums
del dia.
L’estadística canta
fredament: distància 13 Km ,
temps total 6:47:17, velocitat mitjana 1.92 km/h , temps en
moviment 4:42:16, velocitat mitjana de moviment 2,76 Km/h , desnivell
acumulat 982,91 m ....
i què?. Ens ho mirem al final i no en som esclaus.
A tal hora, arrupits
al cim del Bastiments i el dia plegant veles, varem decidir donar l’esquena al
Fresser i avançar en direcció a la creu que marca la baixada sobtada a la Marrana.
L’hivern s’ha posat
de gala i llueix de fa poc el seu vestit de neu.
