D’entrada la corona del Sant: en Sadurní. No ho va ser, de sant, per pujar a dalt del cim. Segur. Això és un premi i per ser premiat no han fet sant a ningú.
El camí s’amaga per un bosc de pins i alzines pel cantó fresc i obac. Triem aquest recorregut per la seva llargada. Més llarg, més planer. No convé fer bategar el cor de pressa quan no en tenim cap de pressa.
El relleu que gaudim, prop de casa, fa milions d’anys eren sediments i poc a poc, moltíssim més que nosaltres fent camí, ha esdevingut paisatge. En aquest cas de sant. Les clarianes entre el bosc deixen veure el nostre progrés. Veiem més coses des de dalt i les parets de roca són a la nostra alçada. Estem arribant.
I de sobte pots posar-te a volar fins el mar fent escala a les torres del port olímpic. Allà pel carrer Marina.
I altre cop el bosc i el camí. Ara molt sobtat. La fesomia no és acalorada. És cautelosa i de ganyotes per unes articulacions sofertes. Tot arribant a baix diem que les frontisses gemeguen però ja preparem la propera i comencem a parlar de l’última de la temporada: el Pirineu ens espera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada