I l’olivera s’ensenya discreta per un camí poc transitat tornant a Torroella. Es natura morta. I amb la llum calenta és transforma en escultura. És natura viva i xerraire amb qui vulgui aturar-se una estona. Com aquell pagès enamorat de la seva terra i del seu turonet arrodonit de Torroella. El de Santa Caterina. Un bon lloc per un castell nonat que també fa jocs de llum amb la seva geometria.
I nosaltres caminant.
La nostra és una activitat que es pot fer xerrant i badant bocabadat. Bocabadar és una activitat que s’ha de fer amb mocador. És obvi. I mentre tant la nostra excursionista més petita puja tota sola. Que no m’empenyis mare, que ja puc. I el castell es fa més proper. Som dalt, i no ens cansem de mirar.
El comte d’Empúries no va tenir prou embranzida per obligar a construir un castell per aturar-lo. I és que, 39 x 39 metres de pedra amb quatre torres per mirar, és una presència inevitable i persistent, et posis on et posis de l’Empordà de la sirena i el pastor que, a les hores, encara havien de néixer.I al fons les illes Medes i la platja de Pals, on el Ter és deixa caure manyac.
I perquè va ser un pastor i no un pescador el de la sirena?
I anar xerrant...
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada