...I VÀREM ARRIBAR A LA TARDOR
L’any passat la
pluja ens va privar de la fageda d’en Jordà. Santa Pau i Olot varen ser l’alternativa:
la tardor als plataners d’Olot.
Aquesta any al dia
que tocava tampoc va poder ser. Altre cop la pluja.
Un dia següent va
deixar fer encara que fos de reüll.
La fageda també és
de bon caminar una mica ensopida. I és que... sorpresa la fulla encara hi era!!.
L’escenari doncs estava servit. Potser no era perfecte o... pot ser sí. El cas és
que feia badà. No hi havia
contrallums però la diversitat de colors i tonalitats de tardor ja eren l’espectacle.
Masos, planes, relleus, conreus, colors i formes que el caminar permet
sentir-ne la humitat i les olors i gaudir del temps per imaginar-te o parlar d’històries.
Esmorzar al volcà
que pren forma quan en divises el cràter. I Santa Margarida ven al mig d’allà
on fa moltes tardors hauria estat reialme del foc. Aquest no era l’etern. I asseguts
al jardí de l’ermita fem l’esmorzar merescut abans de tornar-hi.
El Croscat és proper
a un abocador antic de la ciutat abans que l’indret esdevingués parc. I ell mateix una cantera de
terra volcànica aturada, qui ho diria, s’ha convertit amb una mostra de color intens que a les hores
contrastava amb el Pirineu proper recent blanc nevat.
I ja veieu...finalment
varem arribar a la tardor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada