Un dia com n’hi ha pocs. I la muntanya de Montserrat que
s’esplaia. I nosaltres muts. Gaudir un espectacle com aquest
no et permet les paraules. De fet ni et planteges trobar-les.
El camí puja
sobtat. I és que no n’hi ha un altre. Les formes rocoses són parets o
singularitats verticals que poques vegades es deixen pujar caminant fins al
cim.
Només guanyes alçada per canals vegetals entre roques i la ziga-zaga és inevitable per fer el camí més planer.
Un cop a d’alt la
vista s’allarga fins l’infinit sense passar per alt les formes irrepetibles a
cap altra part del mon.
És un paisatge que t’acosta al misteri quan no hi ha
respostes del perquè de les coses.
La mica d’ermites, antuvi solitàries, en són
testimoni.
I nosaltres
afortunats de ser a prop de casa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada