Des de l’alçada és fàcil
veure per on pots passar. De fet la gent que passeja es deixa veure intermitent
per les clarianes del bosc.
Són coloraines de roba vistosa que contrasten amb
la gama de verds del bosc de pins,
roures i alzines, i que ordenats en
filera delaten senders invisibles.
No tornarem pel mateix camí,
tenim temps per allargar la volta i fer una descoberta d'altres fonts no tant
principals com les que hem visitat de pujada.
Tot plegat, amb el temps que teníem,
teníem temps de sobra per, fins i tot, si convenia, perdre'ns pel basant de mar del maresme.
I ho varem aconseguir. Varem ser
capaços de perdre'ns i anar a para a una cantera que feia estona que la veiem de cara. 
El que
no en veiem era l’esquena i un cop arribats, l’emoció de baixar per llocs
improvisats, per dir alguna cosa, per anar a parar allà mateix on no volíem
anar i sense fer la descoberta de les fonts no tant principals.
La font picant, abans ho era, ha
canviat aquella agulla per un gust a clor de prevenció d'infeccions però encara
és prou fresca per fer un glop agraït.
La font picant, ja era previst
visitar-la al final, és dins un entorn de parc de plataners que a l’estiu han
de fer una ombra de somni i ara permeten que el sòl escalfi els jocs familiars
d’un matí de diumenge.
Punt i final d’una altra sortida al costat de casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada