...els francesos sempre i surten perdent.
Fou un Sant Jeroni ventat no
gaire hospitalari. Bé no gens. La nostra estada va ser, malgrat tot, prou
llarga tot esperant el torn per fer la foto al millor lloc. La sala mirador de
casa seva era plena de gent.
Abans, passant per Sant
Joan, la remor d’advertència d’una mica de bosc ja feia preveure que al cim,
aquell dia, en Jeroni, malgrat ser sant baró, no estaria per orgues.
Pujant l’escala de casa
seva era evident el clam que no convidava a seguir. Però nosaltres tossuts i
tossudes. Havíem de ser a la foto. I hi vàrem ser.
De fet el dia va donar per a molt més i de bona qualitat. La ventada. una anècdota
Montserrat té això que
tenen les coses úniques al mon. Només per ser-hi, en qualsevol moment, ja n’hi
ha prou per tenir el privilegi de gaudir-ne.
Plecs de llibre, elefant,
prenyada, Magdalenes, mòmies, gorro frigi,... són un relleu que permet badar
doblement.
Som dins un mon que l’envolta un perfil suggestiu per a la
imaginació, ja bades, i mimètic amb
formes diverses que fan xerrar, ja t’atures a badar.
I així passa el dia mentre fas els gairebé mil metres de desnivell de pujada d’anar fent, des de Collbató i de baixada, sobtada, pel camí dels francesos. També pot ser al revés. És clar. En tot cas, pels caminaires, els francesos sempre i surten perdent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada