CRÒNICA 2X2: MONTSERRAT I UNA MICA D'ERMITES

Un dia com n’hi ha pocs. I la muntanya de Montserrat que 

s’esplaia. I nosaltres muts. Gaudir  un espectacle com aquest 

no et permet les paraules. De fet ni et planteges trobar-les.

El camí puja sobtat. I és que no n’hi ha un altre. Les formes rocoses són parets o singularitats verticals que poques vegades es deixen pujar caminant fins al cim. 

Només guanyes alçada per canals vegetals entre roques i la ziga-zaga  és inevitable per fer el camí més planer.

Un cop a d’alt la vista s’allarga fins l’infinit sense passar per alt les formes irrepetibles a cap altra part del mon. 

És un paisatge que t’acosta al misteri quan no hi ha respostes del perquè de les coses. 

La  mica d’ermites, antuvi solitàries, en són testimoni.

I nosaltres afortunats de ser a prop de casa