Pel camí, des de Rupit cap al saltant de Sallent, ja es veia que el riu anava una mica ple. El so no era remor. Era soroll cridaner de riu turmentat i una mica salvatge.
El sender conduïa, sovint inundat, per lloc ombrívol de verds transparents i reconades de frescors humides.
El riu s’escolta proper. I es veu per entremig d’un paisatge frondós.
El saltant es mostra esplèndid i generós. No hi ha decepció. La imaginació fins i tot ha quedat curta: la travessa a peu moll i refrescat és tota una aventura per a petits i grans.
Passem?, no passem? i... passem!
Passem?, no passem? i... passem!
Són paisatges esplèndids, acollidors i feréstecs a l’hora que fan viure i morir sentiments i històries. Les nostres. La escrita, la parlada, la que fa història en majúscula i la que nosaltres mateixos varem viure aquest diumenge pel matí; insignificança que, malgrat tot, com tantes i tantes altres estones són complicitats, són arrelament i són amb el temps allò que nosaltres mateixos som.
Rupit a 15 de maig del 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada